“Babilonia” di Carlo Mulas di Quartu Sant’Elena
Su noti iat fatu logu a is primus isperas de luxi pintendi is airis a orienti e lassendi crocau su celu a s’atra banda. In-d unu campu arrodiau de su desertu, sa brenti segura de un’aèreu iat angiau piciocus fatus a sordaus, trabballadoris de paxi bistius a gherreris. Unu avatu a s’atru ndi fiant bessius, insurdius po su trèulu forti de s’arrolliu de is motoris, a ermetu beni strintu in sa braba po amparai sa conca tùndia e ispilia, totus cantus beni imboddicaus in su corpetti contra-balla. Issu puru ndi fiat calau, a barsaca a coddu i a fusili in manu, amostendi seguresa po sa primu missioni cosa sua. Chi s’ùrtima puru iat a essi stètia. Nemancu fatu su primu passu in sa terra grega e sica, chi giai is ogus a pitzus d’iat postu Issa, Sa chi segat dònnia acàpìu, liendiddu beni po ndi podi torrai a si du pigai calincunu mesi a pustis. A tempus. In-d una di’ cumenti a is atras fut, nàscia a suta de un’orizonti serrau de is arremòrius de gherra e de is atìtidus tristus chi levànt a sa vergantza. De su desertu tiràt unu bentu crispu, callenti che fogu. Unu bentu avesu a si ndi tragai avatu tupas ispinadas e mulinadas di arena fini e puntuda. Un’arena maca, chi pagu nc’iat postu a ndi furriai a stresura, scuressendi su soli e faendi calai su noti torra.
A suta de s’umbra longa de sa Zìgurrat fiat Issa, Sa chi umbra no fait, abetendiddu po di setzi acanta, a ferrus beni acutzaus, pronta a di segai su filu, luegus chi s’ùrtimu granu di arena ndi fessit arrutu in sa clessidra chi medit su tempus. De una bomba fraigada a sa lestra, cun tìrria e disisperu, iat pigau sa forma custa borta Issa, Sa chi portai milli e una carota. Unu striori iat intèndiu issu, cumenti un’araxi astragau de monti niau. Unu corpu sicu, sentz”e du lastimai. A issu, che a is atrus candu a dòpiu sonat s’ora de sa dispedida. A issu, chi aintru de cudda tzrega de sordau, po sorti no nci fiat arrutu, ma po s’apretu. A issu, chi nisciuna duda iat tentu a nci artziai a s’aèreu mòviu de su petrollu arrefinau acanta domu sua. A issu, chi de cudda cria in sa cea spèrdia in mesu a su desertu, sinniau e sentz”e orba ndi fiat bessiu. Candu totu su sànguini iat acabau de derramai infustendi un’arena dònnia di’ prus arrùbia, sa manu d’iat donau Issa, Sa chi sempri at tentu sa cara de unu sordau partiu de domu e mai torrau, po du acampangiai anch’est sa turri chi celu e terra s’atòbiant imparìs a totus is lìnguas de su niundu. Arrìbaus chi fiant, a manu tenta iant pigau po una scalera longa, chi a is ladus teniat dus murus artus de perda bianca, prenus prenus de fueddus iscritus. Is contus e is versus de is òminis e de is fèminas passaus de innia fiant. Is vidas, is prexus e is dolus, is amentus de totus is gentis de su mundu. Is benturas nàscias e mortas a suta de s’umbra de cudda turri, arrichesa e curpa de is gentis, destinadas a no si cumprendi mai a pari, fintzas a s’ora de pigai sa scalera longa chi addia portat. A bellu a bellu si fiat postu a ligi, imparendi dònnia lìngua chi a s’acabu stràngia no fiat prus. Dònnia contu o poesia cumintzàt cun su fueddu chi iat serrau su versu de ainnaintis, cumenti chi totus is istòrias a una sola ndi torressìnt e chi, po imoi, nd’acabbèssint in sa parti de muru ancoras biancu, chi a issu e totu fiat abetendi. Issa, Sa chi segat is cambas a su tempus, giai si ndi fiat andada a ndi pigai su chi, pustis a issu, iat’ai dèpiu adelantai sa stòria de is istòrias, lassendiddu ingunis, parau, faci a s’ùrtimu contu iscritu de sa manu de una fèmina, bocia in su mentras chi fiat pigliendi abba de una funtana bècìa: «Una borta a custa funtana da connosciant in dònnia partì de su mundu e d’arremonànt is boxis prus bellas chi s’apat arregalau Allàh, santu siat sempri su nòmini suu. D’anti cantada is Arruàt de su desertu illacanau, candu sètzius a ingiriu de su fogu, abetànt su lugori de sa luna. Nd’ant scritu is poetas de sa corti de su palàtziu de s’urrei chi acumpangiaus de su sonu craru de su liutu, si faiant furai is versus de unu bentu bardaneri chi moviat is montis di arena. Ca un’àcua durci e cristallina ndi bessiat de cudda fontana, pari a sa chi currit in su Kauthàr). Su sidi ndi bogàt e s’arrexonu a is òminis torràt. Una mitza sentz”e acabu fiat, chi is antigus nd’arrosiànt is giardinus prus bellus e mannus chi òmini apat biu mai. Tandu sa terra fiat cumenti unu tapissu pintau de milli e unu frori, e su mundu fiat arricu de dònnia spètzia de frutu durci e saboriu. Imoi is sànias pùrdias bufaus e su frutu marigosu de su Zacùm papaus, ca is matas anti sicau e no dònant prus nudda, de cantu salia nd’est bessia cust’àcua po mori de totus is làgrimas derramadas de sa genti avesa a su disisperu.» Su disisperu oi est andau a fai cumpangia a is gentis de sa natzioni aundi scurigat su soli, fata de bucas chi bufant làgrimas, pitziosas che sali in-d una feria oberta, in su trincu antigu e mai sanau. Unu prantu sentz”e fini, chi ndi bessit de is ogus unfraus e stracus de castiai, e de circai de cumprendi, su chi de unu fillu, de unu sposu, de un’amigu nd’est abbarrau. Una bandera beni pinnicada, una medàllia a cruxi, unu capeddu arrimau; dus francus de prèmiu po ndi comporai is mellus froris de betiri a campusantu, anch’est sa losa de màrmuri friu, in mesu a is atras milli; una mariposa alluta po di essi gomai in su noti nieddu. E una fotografìa, apicada a suba de su nòmini suu a lìteras di oru, chi nc’est issu a divisa bona, sa cun is gradus e is mostrinas luxentis. Sa chi d’anti postu puru po du torrai a domu aintru de unu baullu de castàngiu amantau a bandera i a froris biancus. Sa de is atòbius e de is tzìrimònias. Sa de is fueddus ipocritas e de is sentimentus sitzillus. Sa de su dolu, de su lutu. Sa de Sa Morti, chi est bènnia a si du pigai in sa meria de Babilònia, aundi sa tzivilidadi est nàscia i aundi morit dònnia di’.
2° premio Ozieri 2006 (Sezione prosa «Angelo Dettori»)
www.luigiladu.it/ Vedi Profilo e altri racconti
