Santu Sperau. Bortadu dae Tiziana Sotgiu
Santu Sperau de Attilio Mastino est s’artìculu beru chi aia bortadu pro Logosardinia n 1 Cabidanni 2008
Su beranu longu de Santu Sperau est cumintzadu como baranta annos, in su 1968, a pustis de su biàgiu de Pinùccio Sciola in Ispanna e posca in una Parigi in alborotu pro su bentu de sa contestatzione de su maju istudentescu e a pustis in Mèssicu, in sa cherta de un’edade mìtica bisada e desigiada dae meda: cun custu volùmene a incuru de Ottàvio Olita semus giutos a manu tenta in sas intervistas de medas protagonistas de tando a torrare a iscoberrer sas rajones pro sas cales sa bidda de massajos de su Campidanu s’est ischidada dae unu sonnu millenàriu, cando totus sos abitantes suos de repente si sunt apassionados de arte, ant crètidu in sa revolutzione de s’iscàngiada de laras, sunt cròmpidos a un’àndala culturale chi est istada puru un’esperièntzia colletiva chi podimus reconnoscher intrada comomai in s’istòria de Sardigna. Sas immàgines in biancu e in nieddu de Nanni Pes faeddant prus de sas paràulas cun una profundidade de pranu chi ispantat, faghent torrare a biver sos tempos colados de sa bidda de terra crua chijinada dae sa bisura de pantàsima chi de repente est devènnida bianca nida, at iscobertu torra sos colores, sas figuras, sas emotziones, at cundividu sa passione, sas curiosidades, sos disìgios de unu piseddu comente àteros, cramadu a ghiare totu sa gente sua, chi no est abarrada pompiende ma s’est fata amajargiare e puru seduire, at bìvidu e sufertu agiomai una maladia comente s’esseret perseghidu dae un’epidemia bona.
Leghende custas pàginas m’est bènnidu a conca su fatu istraordinàriu contadu dae Luciano de Samosata in s’abbistu volùmene suo Come si deve scrivere la storia chi agiomai non tenet sos duamìgia annos suos: «narant chi in su tempus de su rennu de Lisìmaco a pustis de sa morte de Alessandro Magno, una maladia aiat fertu sos Abderitos, sos abitantes de Abdera, una tzitade de sa Tràcia: pustis de esser andados a teatru e aer ascurtadu s’atore tràgicu Archelao chi retzitaiat s’Andròmeda de Eurìpide, in antis totu paris aiant leadu sa calentura, forte de repente dae cando fiat intrada e a continu; pustis a probe a su de sete die unos cantos perdiant sàmbene meda dae nares, àteros fiant cobertos de suore, custu puru bundante, chi los aiant liberados dae sa frea. Aiant però bortuladu sos cherbeddos issoro. Totu difatis diliraiant pro sa tragèdia, sonaiant giambos e si pesaiant a tzichìrrios malos. Cantaiant mescamente sas monodias de s’Andròmeda de Eurìpide e daiant un’interpretesa canora a su chistionu de Perseo. E sa tzitade fiat prena de totus custos tragedos de su de sete die, biancos nidos e illangigados, chi a boghes postas tzichirriaiant unos cantos versos. E custu pro meda, finas a cando intradu s’ierru cun fritu mannu los aiat bogados dae s’ammachiadura issoro».
Su male abderìticu, custa genia de pidèmia artìstica, si fiat istèrrida in sos tempos de Luciano cando totu si sunt postos a iscrier s’istòria e non bos pàrgiat feu si apo pensadu de lu cullegare cun sa passione repente e su berbore chi at fertu totu in unu sos abitantes de Santu Sperau, comente ipnotizados totus paris e tragiados in sa passione pro sa pintura e pro s’arte.
Custu volùmene costoit s’ammentu de sas fases cuntrastadas de sa muda de s’antiga bidda de massajos, trumentada a fitianu dae sos aundamentos de duos frùmenes, su Riu Mannu-Flùmini e su Bonarba, caraterizada dae traditziones belle preistòricas, dae un’economia de càmbiu torradu e de subrabivèntzia fundada subra traballos antigos, s’andare a caddu de s’àinu, su laore atidu in edade romana in un’ìsola chi fiat pro Cicerone unu de sos tria frumentaria subsidia rei publicae.
Una bidda chi a pustis at retzidu su cantada de sirena de su mitu, unu messàgiu de armonia, paghe e cultura, giutu dae sos artistas bènnidos dae totu su mundu comente Eugènio Barba cun su suo Odin Teatret, sos tedescos Elke Reuter, Rainer Pfnurr, s’olandesu Meiner Jansen, s’isvìtzeru Otto Melcher, intre sos sardos Foiso Fois, Giorgio Princivalle, Primo Pàntoli, Gaetano Brundu, Giovanni Thermes, custos ùrtimos caraterizados dae un’astratismu forte e simbolismu: tando sos muros benint pintados de biancu, benint arrebussados sos matones de terra crua, sos caraterìsticos ladiris chi ammentant una tècnica edilìtzia documentada in Sardigna dae s’iscritore Pallàdio in su VI sèculu d.C., sos làderes de arghidda e pàgia fatos in beranu e mentovados in su de lateribus faciendis. Arribant sos murales astratos, simbùlistas, neorealistas, espressionistas, cubistas, chi faeddant de unu mundu prus mannu pro mèdiu de immàgines ischemàticas ispiegadas a fitianu cun didascàlias, una forma noa de epigrafia populare destinada a abarrare pagu. Ma s’iscopu no est cussu de fagher galana una bidda fea, est mescamente cussu de agatare unu motivu pro unu mamentu mannu de partetzipatzione comunitària e de dibata subra s’arte populare, in su matessi tempus s’Ente Flumendosa bonificaiat su terrotòriu comunale e cumintzaiat sas canalizatziones chi galu oe cunsentint de abbare una campànnia chi frorit cun ispantu, cun sos frutoràrgios suos e sas campànnias losanas.
Custu no est però un’obus tzelebrativu ca Ottàvio Olita est resèssidu a beru a nde bogare s’ispizu de sas polèmicas de tando, sas contierras intre artistas, sa duresa de un’iscòntriu chi at apassionadu e partzidu sa bidda, a su puntu chi b’at calicunu chi tenet a dolu sos tempos in ue s’amministratzione comunale de destra fiat contra a sos murales e a s’arte.
Apo tentu a notu sos cunsideros abbistos medas de Amàlia Schirru e de àteros intervistados, capatzos de dare una lèghida non conventzionale de unu fatu artìsticu chi est istadu pro annos suta sos ogros de sos mèdios massivos e chi at cundidu medas àteras biddas dae Serramanna cun Antònio Ledda e Ferdinando Medda, a Villasor, a Orgòsolo cun Francesco Dal Casino, a sa matessi Nùgoro, a Ulìana, a Otieri, finas a arribare in su tempus de oe in Tinnura in Pranàrgia.
Su rolu de s’imprenta a iscoberrer custu fatu, de su beranu de Santu Sperau est istadu de importu mannu, comente testimòniant Vittorino Fiori, Ottàvio Olita, Gianni Perrotti, Ròmolo Concas s’ingorrosu, totu trisinados paris pro leare a cunsideru unu fenòmenu ùnicu chi partziaiat e apassionaiat.
Sobrat in custas pàginas sa figura carismàtica de Pinùccio Sciola, a probe de sos maistros suos e metzenates, Foiso Fois, Guido Vascellari, in Salisburgo Emìlio Vèdova e pustis Giàcomo Manzù: in sas paràulas de chie l’at connotu pitzinneddu, Pinùccio aparessit sena mancu sas botas a sos pees, ma giai inghiriadu dae afetu, istima, isperu, afetzionadu a sa bida de sa bidda chi s’isvilupat cun una sotzialidade ispantosa in sas chentinas e in sas coghinas, insertada in sa campànnia, ma in su matessi tempus prenu de curiosidade, desigiosu de lassare un’istiga de sese subra cudda pedra chi pagas bortas s’agatat in sas campànnias campidanesas: tando in antis de totus sa collidura de sas molas ispartighinadas in campànnia, leadas pro decorare sas pratzas, a pustis su traballu cun sos amigos, sas medas ideas istravanadas. E pustis sos biàgios, a Firentze, in sa Madrid franchista in sa Moncloa, a Bartzellona, posca a Parigi, Salisburgo, in su Mèssicu a tesu in s’iscola de Dàvide Àlfaro Siquèiros, peri sugestiones visivas e ispintas chi andant dae s’arte pre·columbiana a su realismu sotzialista. Pro Renata Serra, chi est s’istudiosa chi pro sa prima borta at reflètidu subra custos temas cun una prufundidade istraordinària, Sciola no assorbit a manera indistintiva cales si siant datos de sas culturas messicanas ma faghet un’isseberu cussiente, chi ruet non subra sa figuratividade maya, chi si chirrat dae unu horror vacui acadriadu, dae unu decorativismu abejadu, dae unu barocu ante litteram, ma subra s’edade mìtica de s’oro de s’immaginàriu precolumbianu, subra s’edade clàssica pro s’elaboratzione de unu sistema eurìtmicu de grìllias geometrizantes intro ue s’istruturat s’immàgine.
Nomenadu ispetore archeològicu de sa Sobrintendèntzia, Pinùccio at tentu relatas cun sos prus cualificados istudiosos sardos, comente Giovanni Lilliu, Alberto Bòscolo, e Salvatore Naitza, de su cale nos abarrant in custas pàginas duas testimoniàntzias pretziosas medas dae sa profundidade rara: deo ammento s’amistade de Pinùccio cun Renata Serra e cun Giovanna Sòtgiu, chi m’at fatu balangiare pro su coju meu su presente de un’iscurtura de linna de mata de olia de una mama e de unu pitzinnu paris cun una pintura subra de su matessi sugetu, belle unu murale cun sas manos e sos pees isermorados comente in unu manifestu. E a pustis dae pagu una pedra musicale, chi remuno cun belosia tra Bosa e Tàtari.
Intre sos estimadores de tando b’at galu Gianfranco Pintore, diretore de su periòdicu bilìngue Sa Sardigna, espressione de sa cooperativa, comente puru b’ant sos medas artista trisinados paris in Santu Sperau, che Aligi Sassu, endiosadu de sa bidda pintada, gasi la fentomaiat, ma criticadu pro sos caddos suos dae sos piseddos de bidda, lestros a si mòere a testimoniare comente si depet pintare de a beru. Pro su restu sunt bènnidos in Santu Sperau pessones che Arnoldo Foà o Dàrio Fo.
Pinùccio est istadu su motore pro sa muda de sa bidda sua, chi luego diventat bidda museu, cun su parcu megalìticu, sos murales, su tzineforum, su teatru, sa mùsica comente su jazz de Alberto Rodriguez, in unu ponner in fatu vulcànicu e magmàticu de propostas contraditòrias e confundidas, unas cantas giutas in antis e a pustis chirradas, moende dae ocasiones minores de abboju, una protzessione, sa festa de sa paghe, sas iscobertas archeològicas. Tando sa nàschida de sas cooperativas, sa bidda chi s’aberit, sas domos chi cumintzant a acasagiare sos artistas, sas cortes, s’impinnu pro defensare sa fisionomia de unu pobuladu pòberu ma prenu de sinnìficos e de ammentos, sas ostinatziones de sos amministradores tontos e incumpetentes.
B’at de a beru pro su restu s’iscontru cun sas autoridades locales e in su 1975 cun sa giunta munitzipale de destra, cun s’interventu forte de sa politzia e de sos carabineris, sas compidadas e sas minatzas, su protzessu in dae in antis a su pretore de Decimomannu, chi aiat sinnadu puru su reconnoschimentu de su balore morale e culturale de sas initziativas e s’impinnu pro defensare totus sas formas de espressione artìstica, trumentadas totora dae iscritas innoriadosas, dae sos torracontos, dae imbìdias locales. Infines sa falada a bellu chi atit Pinùccio a dassare sa polìtica ativa mancari puru moderada e sardista e a si distingher semper prus a manera crara dae sas amistades cumpromitentes, dae sa bènnida de amigos de sas brigadas rujas, dae sos assistentes de Toni Negri chi in cussos annos andaiant peri sa Sardigna, dae sas istrumentalizatziones polìticas, in ue s’est agatadu imbiscadu – iscrient Antònio Sciola e Nanni Pes – pro s’ingenuidade manna, pro sa nidesa sua, pro sa cunfiànsia sua in sos àteros. Issu etotu iscriet oe in die de aer arriscadu de nche la corpare in presone comente unu macu, sena s’abigiare de sos perìgulos chi podiat agatare. Ma de prus m’at ispantadu s’asperesa de sos giudìtzios de Primo Pantoli subra Pinùccio, acusadu de esser politicamente nudda, un’istintivu chi s’est ghetadu a un’ingenuidade manna.
Non mi paret giustu però cussu chi iscriet Primo Pàntoli cun paràulas de fogu subra su fatu chi Pinùccio diat aer refudadu semper su mundu de sa cultura leende una positzione dudosa, pighende in nùmene de sa demagogia puru espressiones de s’arte populare lègias e iscadentes a aberu, renuntziende a su còmpitu de sos intelletuales chi diat esser cussu de seberare e remunire. Mescamente non m’at agradessidu s’acusa de anti·acadèmicu chi benit fata a s’artista. Chèrgio ammentare sos reconnoschimentos acadèmicos de Pinùccio, chi parent sutaistimados si si pensat a sa rete de amistades chi at contivigiadu e si deo etotu deghe annos a como comente prèside de sa Facultade de Lìteras e Filosofia de s’Universidade de Tàtari apo tentu manera de lu proponner pro unu cuntratu de insinnamentu a costàgiu de Aldo Sari e Gino Kalby, un’ocasione pro fagher intrare àghera noa in s’Universidade chi in L’Unione Sarda est istada apretziada dae Antonangelo Liori.
Prus in cuddae de Sciola, chi semper a cando essit pro sa fortza de s’esempru e de sa testimoniàntzia e pro s’apretziamentu chi gosat a livellu internatzionale (bastis de pensare a sa relata cun su segretàriu generale de s’UNESCO), si collit dae custas pàginas su sentidu de una partetzipatzione populare manna, s’ispizu de un’àndala corale, de una rebellia e de un’istàntzia polìtica profunda, comente si s’esserent torradas a ischidare fortzas dormidas ma medas bias, unu grustu de “militantes” detzisos a afirmare una bisura noa de sa bida e de su mundu, impreende sas carreras de sa bidda – iscriet galu Coroneo – comente s’iscena de un’ispetàculu, unu parcuiscènicu abertu a totus.
Est malu a s’isorber su nodu de custu libru, sa dimanda no espressada, si sos artistas chi ant pintadu sos muros de Santu Sperau chircarent de torrare a iscoberrer una traditzione locale o chèrrerent trogonare e segare s’antiga cultura isolana, si sos murales de sos primos tempos aerent carchi cosa cun s’identidade sarda o si imbetzes bolerent rugrare custa apartenèntzia a una cultura semper firma chi si diat cherrer fata de silèntzios e de iscurigore.
Primo Pantoli non creet chi in Pinùccio Sciola b’apat carchi cosa de sardu e agatat de pagu importu annotare chi su traballare cun sa pedra potzat esser istadu isseberadu comente forma de arte pro ponner s’artista in sa bia de sos fraigadores eròicos de sos nuraghes. B’at in dae segus de custas osservatziones sa polèmica betza e istantissa de s’esistèntzia de un’arte sarda, pro su fatu chi puru sa Sardigna de parte de intro diat esser istada interessada dae una rete de relatas e de influèntzias bènnidas dae foras, sena una forma autònoma e originale de cultura. B’at puru unu giudìtziu de non creer subra s’acadèmia de arte de Tàtari, chi diat esser un’istrumìngiu, mentras dae oe a pustis non si diat chistionare prus de arte Sarda ma de arte in Sardigna, segundu un’espressione chi a mie non paret gosi sàbia de Vittorino Fiori. B’at su pregiudìtziu chi s’arte protosarda siat istadu iconoclasta, anicònica, inchelada de su totu e pòbera, semper a cando cun unu gustu estèticu diferente meda dae cussu de su muralismu de su tempus de oe, prenu de bida de cuntrastos a su puntu de l’acurtziare a su fumetu.
Su manniore de s’interessu de sos artistas de Santu Sperau pro sa Sardigna in beridade non podet ponner ancu: diant bastare sas fotografias de sos artistas chi si cunfrontant con sos pitzinnos, sas relatas sotziales, s’anonimadu o mègius su colletivu de sas òberas, sas maneras de s’espressare. Si cumintzat semper dae su reconnoschimentu de sa limba sarda, impreada pro esempru in Làconi in su1979 insu protzessu pro fagher unu murale contra sa lege. Ma sunt sas istruturas de sa sotziedade sarda chi essint a foras e si cunfrontant in sos muros, comente si su balore de s’issèberu de adatare sas pinturas in custa bidda, comente a pustis in Orgòsolo, diat fagher moer cada chistionu dae su reconnoschimentu de un’autoctonia e de un’identidade comente balores assolutos, a sos cales assotziare sa comunidade cun una partetzipatzione democràtica, fundada subra sa paghe e subra s’antimilitarismu che a Pratobello. Tando sos temas isseberados, su traballu, su pasu, sa festa, sos animales, una forma forte e colletiva de arte, unu laboratòriu figurativu de s’identidade de massajos, iscoberta e balorizada ca tenet unu patrimòniu culturale finas a tando non cumpresu. Sa Sardigna tando comente polu pressiosu de una relata cun su cosmopolìtismu de sos artistas e de sos sugetos trisinados umpare, comente espressione de s’arte popularesca in relata a sos professionistas mannos.
Oe Santu Sperau remonit pagas istigas de cussu tempus istraordinàriu, puru si su frorire de Bed & Breakfast, sa nàschida de s’ufìtziu turìsticu gestidu dae sa cooperativa Fentanas, s’isvilupu de su sistema cooperativu, rapresentant unu de sos efetos de una crèschida chi est istada econòmica puru, ma mescamente culturale, fundada subra sa fieresa de apartenèntzia a una comunidade chi s’est posta in sintonia cun sa probiana cabu de rennu Casteddu, chi est istadu su polu a tesu de riferimentu semper in s’isfundu, sa mesura de su raportu intre sa periferia e su tzentru, intre sa campànnia e sa tzitade.
M’at tocadu su coro sa testimoniàntzia de Cenzo Porcu, orgolliosu pro sas paràulas de su fìgiu chi at iscobertu carchi cosa de su babbu in onni cugione de Santu Sperau, una bidda chi custoit su sensu de unu beranu longu, chi at ischidu fraigare – iscriet Ottàvio Olita – una cossièntzia, su desìgiu de rescatu, su bisòngiu de esser protagonista de s’istòria pròpia.
In custas dies Pablo Volta at publicadu pro s’Ilisso su volùmene Sardegna come l’Odissea: un’òbera istraordinària iscrita in Santu Sperau, in ue su fotògrafu famadu ìtalu argentinu at isseberadu de biver dae su 1987. Un’obus chi cunfirmat comente pròpiu s’incantu de sa Sardigna bista comente esperièntzia bera e comente mitu apat furadu su coro de sos artistas de tando.
Cussa de sos òmines e de sas fèminas de Santu Sperau duncas no est istada como baranta annos un’ammachiadura de si bergungiare, una maladia chi cundit e est fastigiosa: est istada mescamente s’ocasione pro agatare sa sintonia intre sa bidda pitigheddedda de su Campidanu e su mundu de foras, mescamente intre s’arte de oe e un’istòria longa chi non s’est chèrfida rennegare pro peruna manera, ma de sa cale esser orgolliosos, cun una consapevoletza noa.
